ESCALADA PER A TONTOS

En Picazo en el seu llibre Montserra, Ascensiones de leyenda descriu l'aresta a la Salamandra com una via que li encanta malgrat la seva baixa dificultat. Quan els veterans (Nubiola, Cerdà, Guillempn, Anglada ...) van decidir equipar unes vies per poder fer quan foren grans van triar les millors vies i fàcils i van escollir també la Normal de la Salamandra. Alguna cosa deu de tenir la via per ésser tan alabada. Doncs a veure que serà. Val a dir que el fet de ser una via blava no vol dir que està sobreequipada sinó que té les assegurances necessàries. La veritat és que tenia por, com en altres ocasions que em faltes assegurances, però la veritat és que mai he tingut aquesta sensació. L'equipament de les vies blaves es va començar a fer als anys vuitanta. Què passaria actualment amb la nova normativa? Segurament no es podrien equipar. Si, m'ha agradat molt fer la via Normal de la Salamandra. No té res d'especial però té l'encant que va ser una via feta l'any 19

El Forat dels Lladres és una meravella natural prou desconeguda dels voltants d'Abella de la Conca. Els escaladors megacraks saben guardar el secret; però crec que és hora de desvetllar aquest indret per la resta de mortals. Són dos ponts naturals monumentals encadenats i una cova final. Antigament devien de formar un riu subterrani. Durant la Guerra Civil la gent de l'Abella pujaven a amagar-se aquí dalt. Vol dir que estan més forts que nosaltres doncs per poder pujar s'ha instal·lat una sèrie d'esgraons per poder remuntar-hi amb relativa facilitat. Nosaltres vam anar amb el David de 12 anys i vaig preferir assegurar-lo com si escalessin i posava les cintes als esgraons. Si esteu acostumats a grimpar i teniu una mica de sentit de l'aventura potser no caldrà encordar-vos. Ara heu de tenir molt clar que no és una ferrata doncs no hi ha cable de vida. Són uns ferros posats perquè pugui pujar els escaladors a moure's per les parets dels ponts naturals. Desc

La Mar a la via Yolanda Cortés Avui ens hem aixecat amb boira, ja veiem que no podríem fer el nostre Pla A. Un whassapp al Lluís proposant-li anar a buscar el sol i aprofitar el dia. On? Com no... Abella de la Conca, un indret ideal pels dies d'anticicló hivernal. Busco entre la carpeta de les ressenyes impreses. La via La Pepa, ens la vam mirar l'any passat i finalment no hi vam anar... pot ser un bon Pla B. La via és per fruir. Placa amb una roca que mossega als peus de gat, adherència total. Cantos i cantillos. Via molt recomanable. A la vora hi ha la Mariquita Perez, a l'esquerra, i la Yolanda Cortés, a la dreta. FITXA TÈCNICA : Dificultat : 6a/6a+ (V obligat) Desnivell : 125 metres.  Temps d'aproximació : 19  minuts  Temps de descens : 15 min. sense incloure ràpel. Grau d'exposició : Mig, És una via semiequipada (encara que en algun lloc hem vist que posava via equipada, però creiem que al tercer llarg cal equipar-lo) Material :10 cintes exprés, u

Primers metres de la via Hi ha dies que vas a escalar i tot surt bé. Avui ha estat un d'aquests dies. Tinc la sensació d'haver escalat una via fantàstica. Es tracta de l'Esperó dels Elfos a la presa d'Escales. La majoria dels llargs són de placa, una placa prou vertical però farcida de bones preses. El tercer llarg segueix una fissura que li dona un to diferent a tanta placa. Tots els llargs tenen el seu encant. Ambient i bona escalada. FITXA TÈCNICA : Dificultat : MD + Desnivell : 175 metres.  Temps d'aproximació : 10  minuts  Temps de descens : 20 min.  Grau d'exposició : Mig -baix,  Material :  10 cintes exprés, friends, tascons i reunions. En la ressenya posem el material que hi ha la paret però cal autoprotegir-nos. Roca: Calcària. Excel·lent. Orientació : Sud.-oest, a l'hivern fins una mica abans del migdia no toca el sol. A l'estiu a primera hora ombra i a la tarda ombra. Via oberta per Manel Solís i Eloi Ferrer l'octubre de

Inici de la via. Dalt el característic Nas La paret del Nas de la Riba havia estat durant els anys 70 i 80 un paratge molt concorregut pels escaladors que aprofitaven l'estació de tren del poble per venir a escalar aquí. Els de Lleida li diem la Calavera, però si mireu bé des d'avall sembla ben bé un  nas. L'A2 del Nas era la gran clàssica. Avui en dia en l'estat que està el material crec que ningú si posa. En canvi en la zona de Les Plaques del Nas, a tocar, hi ha una munió de vies d'escalada esportiva que estan plenes de gent. Només comento aquest fet perquè cadascú tragui les seves reflexions. No cal que les poseu als comentaris doncs cadascú pensi el que vulgui. Ningú convencerà a ningú. Tots els arguments tenen part de raó. Ara veure l'abandonament de la paret dol. Em deixava de dir que fa uns anys es van equipar les vies del Nas amb parabolts, oferint-les una segona vida, però algú va creure que era millor deixar les vies pures. Va ser el seu criteri

Aquest ha estat el meu primer contacte amb la roca de Riglos que és ben particular. Es conglomerat com a Montserrat, però no ens enganypessim pas, no s'hi sembla gaire. Aquí els còdols són generalment més grans i més canelluts. Semblaria per tant més fàcil però aquí hi ha una munió de panxetes que donen lloc a passos més exigents. L'entorn és meravellós. Pel nostre bateig l'hem fet a la via Anorexia al Mallo Colorado. Una via molt agradable. En la paret hi ha força vies paral·leles i cal estar atén a triar-la bé. A l'esquerra hi ha la via de la Carla amb xapes negres i a la dreta la Los kilos te sientan bien  també de xapes negres. Així que hem de seguir les xapes metàl·liques. Al primer llarg sobresurten un bloc fosc i un gran bloc blanc que ens poden ajudar a identificar la via. La via hi passa entre un i l'altre. Descripció de la via : 1ra tirada (V - V+ - 12 parabolts - 40 m.): Comencem a pujar en un replà molt còmode i ja veiem tres o quatre xap

Quan a la primavera vam fer la via Carles   vam compartir l'aventura amb una cordada que pujava per la via de l'Adrià. La enveja és molt dolenta i vam decidir que tornaríem a fer-la. A ells els hi donava l'ombra i vam pensar que era una bona possibilitat d'estiu. Error. L'ombra no hi toca fins després de la una del migdia. Així que la part de sota la vam fer amb sol de justícia. A l'hivern no toca el sol... quines coses té això del sol. La via personalment em va agradar. Té alguna cosa de Love Climbing, vies per fruir. Els parabolts, en els llocs fàcils allunyen, i sobretot costen de trobar. Descripció de la via : Ressenya del Col·leccionista de vies. Del llibre de Gorros de Luichi, imprescindible. 1ra tirada  (III, IV, V-, IV - 35 metres - 7 parabolts): Ens situem en l'extrem de la paret que dona damunt del camí a Sant Jeroni. Damunt tenim l'arbre de la reunió de la via Montpart. Hi ha un contrafort molt evident. Per l'esquerra pugem nosa